Un riu cabalós de literatura
Per què escrivim?, per què llegim? Som animals
literaris, que, més enllà d’existir, ens pensem, ens interpel·lem, ens
entossudim a explicar-nos, sentim l’impuls d’imaginar i de contar
històries. Les arrels impossibles és un riu que davalla vigorós i
agosarat pels arriscats pendents de la literatura, un riu on la
transparència de l’aigua més límpida s’enterboleix amb el fang del
trajecte i del temps per fer-se menys ingenu, menys pur, més matèric,
més radicalment cos viu que esdevé i es transforma.
Les arrels impossibles és una obra
polifònica on conflueixen una delicada veu amorosa (“és massa difícil
construir cap tendresa si no ets aquí”) i enjogassada amb la veu
descarnada de qui es rebel·la generacionalment contra un món que intueix
decrèpit i que de vegades es torna hostil (“sóc de la generació del
silenci i les pors,/ generació d’un món que en el declivi es
balanceja”). Hi ha, doncs, passió i revolta. Però Les arrels
impossibles no és ni de bon tros tan sols un llibre eròtic i de
contestació: és fonamentalment l’expressió d’un compromís de Pere
Vilanova amb ell mateix, una pugna tenaç entre Pere Vilanova i l’autor
que escriu, un persistent esforç de construcció d’un personatge que ha
de dur el seu nom (“sé que trobaré el meu lloc més tard que d’hora”).
L’obra s’estructura en tres parts: Cendres
lluminoses, Coratge i Rêven, d’extensió, dimensions i
plantejaments formals ben diversos. Pere Vilanova hi alterna proses
poètiques, poemes llargs amb divisions internes, breus pinzellades de
pensaments… Pertot, però, batega -si es vol, discretament- l’home que
vol saber, que aposta sense concessions per la lucidesa: vol entendre,
vol viure. Des de les primeres proses de Cendres lluminoses
descobrim el poeta de talent que ens commou amb imatges bellíssimes
(“m’expandeixo de nit”), l’home sensual que celebra el plaer de sentir,
el cartògraf de paisatges eterns i misteriosos, l’escriptor subtil
(“l’austeritat del jardí és guardada dins el marc, un home elegant
n’adorm l’escletxa clara”), l’artista conscient del llegat que encarna,
que s’afirma des del món, transgredint-lo, encenent-lo, estimant-lo (“i
com un àtom monstruós s’estenia el corn trencat de l’Art enllà de les
estepes desèrtiques dels que no sabien com estimar”).
A Les arrels impossibles reconeixem el
poeta existencial, que pensa, que s’interroga: “Què crema primer, el cor
o l’ànima?/ A qui ets infidel quan pactes amb tu?” i, més endavant, a La
Víctima: “Què farà la vida després de mi?”. Hi ensopeguem arreu,
fascinats, amb una teranyina de lectures i referències literàries, com
al seu A Lord Sebastian, que ens remet a la degradació d’un món
que Evelyn Waugh evoca a Brideshead Revisited i que Pere Vilanova
reviu per a nosaltres: “Parla’m de no pensar en el que sento (…) Tota
vida està lligada amb la corda més fina, la balança entre l’odi, el
deure, la llibertat, la tendresa del vi inexpert.”
Ara bé, al costat del Pere Vilanova més
reflexiu i sever, apareix adesiara el somriure clar del seu rostre més
vital, com quan ens diu: “Procura tenir la copa de l’ànima a punt de
vessar” o “Vull ser més, em cal més, desembolicar el premi del destí en
els llocs més impropis” (a Tournesol, 3). I en el mateix text
aquest esplèndid, colpidorament visual i vigorós: “Pensava en el vi,
pensava amb el vi i en la copa plena que brillava, que s’encenia dins la
font. Pensava en les pedres llises.”
La segona part de Les arrels impossibles,
Coratge, arrenca amb una trasbalsadora citació d’Edgar Allan Poe
que ens duu de la mà fins al llindar on la realitat es precipita en el
misteri: “van proferir un crit d’horror inefable en adonar-se que la
roba mortuòria i la màscara cadavèrica, que havien agafat amb una
brusquedat tan violenta, no contenien cap forma tangible.” A Coratge Pere
Vilanova deixa enrere el predomini de la prosa poètica que havíem
trobat a Cendres lluminoses i opta preferentment pel vers, sovint
encadenant cicles com el del poema Fes-ho per mi, en onze
parts, o Recuperació, en cinc.
En conjunt, els textos de Coratge solen
ser més incisius, potser més compromesos, que els de Centres
lluminoses, més discursius o narratius. A Coratge Pere
Vilanova ens sorprèn sovint amb uns versos enlluernadors, que semblen
cisellats per la convicció que transmeten, com si fossin divises,
consignes que ens conviden a ser. De fet, el primer poema de Coratge,
ben representatiu d’aquest moment de l’obra, Generació del silenci,
constitueix gairebé una declaració de principis i hi descobrim
fragments tan generosos de plenitud com: “penetrar en els cors dels
altres/ i amb una navalla esmolada gravar/ sobre el múscul cardíac les
inicials del nom.” o “Parlem-nos un moment sense màscares,/ mostrant les
nostres arrugues imperfectes,/ parlem com en un desert”. I un missatge
semblantment interpel·lador el percebem amb nitidesa als versos finals,
solemnes i pertorbadors, de Deure: “Si penses que en algun lloc
ha mort tothom/ sabràs que ara tu ets aquí per sobreviure’ls.”
El Coratge que invoca Pere Vilanova al
títol d’aquesta segona part del llibre és el que, al capdavall,
constatem amb força quan l’autor proclama, convidant-nos a sumar-nos-hi,
el goig de l’aventura: “Corre cor, queden naus per embarcar./ Corre
cor, els misteris ens esperen.” Però, com ja he escrit, no hi ha tan
sols un crit exaltat d’entusiasme, sinó que alena arreu, com un ressò de
fons que a cops assumeix tot el pes del vers, el dolor pressentit, la
saviesa que adverteix severa, com una Sibil·la, la desolació que
irromprà en els nostres dies, la fragilitat que el temps feliç tendeix a
fer-nos oblidar però que en certa manera anuncia: “més val cremar/ els
llavis de la nit i afrontar els fats./ (…)/ Però vigila amb els talls
esmolats del destí.”
Al Poema al Rick’s Bar Pere Vilanova
conclou: “la vida és al centre d’un somni absurd,/ però hi ha refugis on
amagar-se en secret.” Uns refugis on anem a cercar el coratge que ens
caldrà, com diu Pere Vilanova a Petjades: “per degollar les
ombres”. Uns recers que per a Pere Vilanova tenen a veure amb l’amor,
amb la música i amb la literatura. I, plantejant la seva escriptura des
del primer jo, el més personal, cap a un jo més col·lectiu, més
compartit, més universal, Pere Vilanova es demana i es respon,
descarnat, amb el coratge que reivindica i que ens dignifica: “Qui sóc
jo? Un nom més/ al mur de la vida.”
Pere Vilanova tanca el llibre amb la darrera
part, Rêven (“Oh coratge desgastat perdut a les costes de
Rêven!”), una breu seqüència de proses, com si fossin impressions,
anotacions de somnis, de records, com si es tractés d’una confessió
després d’un naufragi, com si el llibre es tanqués com començava, en un
diàleg de Pere Vilanova amb ell mateix, cercant-se, construint-se.
Carles Duarte i Montserrat
Per les estepes infinites del desert apagat m’expandeixo de nit.
Impassible, el vent s’endú la sorra, les aranyes menudes s’escarrassen a
flotar mentre un destacament d’escorpins amb aparença maternal escup,
del passat, el verí. M’arriba l’eco trencat i fred de la distància,
entre les dunes verdes de lluna banyades, quan érem eterns, em dius,
quan érem ídols tallàvem les males herbes amb la fúria de l’edat. I
pels vespres blaus d’estiu, ara que s’acaba maig, el desert dels amors
superats t’obligava a créixer.
Camina somnàmbul l’últim enamorat. Vesteix parracs de malenconia,
una rua d’ancianes castradores l’acompanya. L’endemà li escorxen la
veu, unes setmanes més tard morirà. Els oasis fructifiquen i
l’enganyen, cap font és més fecunda, cap llac més fondo que el dels
amors superats. A través de les introduccions pulcres de gestos gràcils
i educats, tremola el seu cos vermell quan és de dia i es fon quan
arriba la nit. La pell encetada anuncia la fiblada mortal. Cap mar és
tan insondable com el dels amors superats.
L’esperança es maquilla al seu mirall – aparença de càndids ulls,
ales, mans –, les catifes s’enlairen sota el cel oriental i les
diminutes passes progressen, ja queda menys, però la copa es buida i el
beuratge es vessa. Mai arriba a depassar les roques, les serres, els
pedòfils saquejadors d’altes voluntats, les punxes multitudinàries.
Alienació! Derrota! Deure! El blat ja estarà madur, explotant com el
fruit vertiginós de l’adolescència, haurà renascut la primavera i
s’acabarà ja maig i les serventes il·lustríssimes podaran llençant
fletxes negres les seves llàgrimes.
Han passat mil dies i ha mort, el seu cos se’l subhasten els
carronyaires.
Cap ferida és tan profunda com la que atura un cor, i apaga el
ressò dels amors superats.
