Encara sóc a Bèlgica i encara hi
restaré fins a finals de l’estiu. El temps passa trepidant i ràpid i en
un obrir i tancar d’ulls ja fa quasi dos anys de Titans i de All the
heavy days are over, i el mes passat feia un any de Religió Nocturna i
d’Elixir. Les arrels impossibles (el llibre que vaig publicar aquest
nadal) també va fent-se gran fugaçment. Quin és el balanç artístic de
tot aquest any? Doncs bé espero poder palesar-lo en el nou treball que
amb tota seguretat ja us puc avançar que es dirà The Songs form the Gent
Season i que tindrà entre 11 i 14 cançons la majoria en anglès.

La
data de sortida o de començament de la gravació són un misteri, encara
no sé ni tan sols quines cançons hi apareixeran, però voldria
deixar-vos de moment amb unes gravacions d’un petit concert que vaig
fer aquí Bèlgica i que podeu escoltar al mur de la pàgina de Fans de
Pere Vilanova una per una.

http://www.facebook.com/pvilanova?ref=name#!/group.php?gid=29593758430

Algunes
ja les coneixereu, com A Love at the Mountains o Aturat, i d’altres
són de nova creació com As we all know, Damberd Ballad o True Minds (un
nou sonet de Shakespeare que he musicat). Espero de tot cor poder
tornar l’any que ve ple d’il·lusions i de nous temes i de donar-vos
temes que estiguin a l’alçada de les bones cançons.

Aprofito per
fer una petita remarca política; cuideu Catalunya, assistiu a la
manifestació del dia 10 i reclameu la plena llibertat del nostre país
perquè serà la manera que tota la cultura de qualitat que fem a
Catalunya tingui una porta d’accés ràpida cap als països Europeus on,
no us enganyaré, no ens coneixen gaire.

Pere Vilanova

Tweet

Rick’s Bar

C/ Santa Teresa núm 1

L3 L5 Diagonal

FGC Gràcia

www.myspace.com/perevilanova88

Us hi esperem!

Tweet

En Pere sempre ha dit que aquell primer
disc va ser tan sols un experiment i que el que cal valorar de
"TaLA-Llum Ambre" són els poemes (un llibret de cent pàgines amb tot un
món personal a darrere on apareixen influències musicals i literàries de
tota mena).

Després
d’haver publicat aquest disc-llibre Vilanova va començar a assistir a
les JAM Sessions de la sala ZACARÍAS de Barcelona. Allà va fer
coneixença amb Jose Conde i tota mena de cantautors com Dani Flaco, Rafa
Pons, Alfonso Móra, Josep Bécares, Núria Sala i un llarg etcètera de
noms.

Cap a principis
de 2006 Vilanova es va posar a treballar en una maqueta anomenada
"Shadeless" que seria en realitat la plataforma sobre la qual construir
"When the Shadows left the Heart".

L’àlbum que cel·lebra el quart aniversari
consta de 16 cançons i en ella i trobem temes claus de la seva carrera,
especialment la mateixa Shadeless, Where Should I Go?, Like the snow or
the rain with the go between of love, So long i She Believes in my Eyes
(premiada en diversos certàmens). Com a inspiració Vilanova ha dit que
no feia gaire que havia escoltat el disc "Children of the Sun", una
maqueta que Mike Oldfield havia gravat a principis dels 70 amb la seva
germana Sally quan tot just tenia catorze anys. També acabava de
descobrir a Damien Rice.

Amb una gravadora multipistes i un ordinador Vilanova gravà
els 16 temes i tot i que la qualitat de so no es excel·lent la varietat
de temes de l’àlbum (poemes de Shakespeare, poemes de Foix, lletres
pròpies en català i anglès…) fan que sigui un punt de partida molt
millor que no pas que el seu predecessor TaLA – Llum Ambre, una de les
cançons ja apareixia en el primer treball i va ser regravada (So Long,
de Shakespeare, el Sonnet 18). La maqueta va ser presentada en diversos
concerts i van arribar a publicar-se dues edicions.

Una curiositat del disc és la portada
invertida, la foto de la qual va ser presa a Andorra.

Després de WTSLTH vindria, un parell de
mesos més tard, la segona part Inside de la qual ja parlarem, un disc
encara més íntim amb més cançons en català on trobem temes tan
importants com Llums del Nord, Fanals o You.

Tweet

Qualsevol comentari i és
benvingut i qualsevol aportació serà valorada.

Començaré penjant el pròleg que
escrigué Carles Duarte parlant sobre ell amb el primer poema del seu
darrer llibre Les Arrels Impossibles (Ploion, 2009-2010)

Un riu cabalós de literatura

 

Per què escrivim?, per què llegim? Som animals
literaris, que, més enllà d’existir, ens pensem, ens interpel·lem, ens
entossudim a explicar-nos, sentim l’impuls d’imaginar i de contar
històries. Les arrels impossibles és un riu que davalla vigorós i
agosarat pels arriscats pendents de la literatura, un riu on la
transparència de l’aigua més límpida s’enterboleix amb el fang del
trajecte i del temps per fer-se menys ingenu, menys pur, més matèric,
més radicalment cos viu que esdevé i es transforma.

 

Les arrels impossibles és una obra
polifònica on conflueixen una delicada veu amorosa (“és massa difícil
construir cap tendresa si no ets aquí”) i enjogassada amb la veu
descarnada de qui es rebel·la generacionalment contra un món que intueix
decrèpit i que de vegades es torna hostil (“sóc de la generació del
silenci i les pors,/ generació d’un món que en el declivi es
balanceja”). Hi ha, doncs, passió i revolta. Però Les arrels
impossibles no és ni de bon tros tan sols un llibre eròtic i de
contestació: és fonamentalment l’expressió d’un compromís de Pere
Vilanova amb ell mateix, una pugna tenaç entre Pere Vilanova i l’autor
que escriu, un persistent esforç de construcció d’un personatge que ha
de dur el seu nom (“sé que trobaré el meu lloc més tard que d’hora”).

 

L’obra s’estructura en tres parts: Cendres
lluminoses, Coratge i Rêven, d’extensió, dimensions i
plantejaments formals ben diversos. Pere Vilanova hi alterna proses
poètiques, poemes llargs amb divisions internes, breus pinzellades de
pensaments… Pertot, però, batega -si es vol, discretament- l’home que
vol saber, que aposta sense concessions per la lucidesa: vol entendre,
vol viure. Des de les primeres proses de Cendres lluminoses
descobrim el poeta de talent que ens commou amb imatges bellíssimes
(“m’expandeixo de nit”), l’home sensual que celebra el plaer de sentir,
el cartògraf de paisatges eterns i misteriosos, l’escriptor subtil
(“l’austeritat del jardí és guardada dins el marc, un home elegant
n’adorm l’escletxa clara”), l’artista conscient del llegat que encarna,
que s’afirma des del món, transgredint-lo, encenent-lo, estimant-lo (“i
com un àtom monstruós s’estenia el corn trencat de l’Art enllà de les
estepes desèrtiques dels que no sabien com estimar”).

 

A Les arrels impossibles reconeixem el
poeta existencial, que pensa, que s’interroga: “Què crema primer, el cor
o l’ànima?/ A qui ets infidel quan pactes amb tu?” i, més endavant, a La
Víctima: “Què farà la vida després de mi?”. Hi ensopeguem arreu,
fascinats, amb una teranyina de lectures i referències literàries, com
al seu A Lord Sebastian, que ens remet a la degradació d’un món
que Evelyn Waugh evoca a Brideshead Revisited i que Pere Vilanova
reviu per a nosaltres: “Parla’m de no pensar en el que sento (…) Tota
vida està lligada amb la corda més fina, la balança entre l’odi, el
deure, la llibertat, la tendresa del vi inexpert.”

 

Ara bé, al costat del Pere Vilanova més
reflexiu i sever, apareix adesiara el somriure clar del seu rostre més
vital, com quan ens diu: “Procura tenir la copa de l’ànima a punt de
vessar” o “Vull ser més, em cal més, desembolicar el premi del destí en
els llocs més impropis” (a Tournesol, 3). I en el mateix text
aquest esplèndid, colpidorament visual i vigorós: “Pensava en el vi,
pensava amb el vi i en la copa plena que brillava, que s’encenia dins la
font. Pensava en les pedres llises.”

 

La segona part de Les arrels impossibles,
Coratge, arrenca amb una trasbalsadora citació d’Edgar Allan Poe
que ens duu de la mà fins al llindar on la realitat es precipita en el
misteri: “van proferir un crit d’horror inefable en adonar-se que la
roba mortuòria i la màscara cadavèrica, que havien agafat amb una
brusquedat tan violenta, no contenien cap forma tangible.” A Coratge Pere
Vilanova deixa enrere el predomini de la prosa poètica que havíem
trobat a Cendres lluminoses i opta preferentment pel vers, sovint
encadenant cicles com el del poema Fes-ho per mi, en onze
parts, o Recuperació, en cinc.

 

En conjunt, els textos de Coratge solen
ser més incisius, potser més compromesos, que els de Centres
lluminoses, més discursius o narratius. A Coratge Pere
Vilanova ens sorprèn sovint amb uns versos enlluernadors, que semblen
cisellats per la convicció que transmeten, com si fossin divises,
consignes que ens conviden a ser. De fet, el primer poema de Coratge,
ben representatiu d’aquest moment de l’obra, Generació del silenci,
constitueix gairebé una declaració de principis i hi descobrim
fragments tan generosos de plenitud com: “penetrar en els cors dels
altres/ i amb una navalla esmolada gravar/ sobre el múscul cardíac les
inicials del nom.” o “Parlem-nos un moment sense màscares,/ mostrant les
nostres arrugues imperfectes,/ parlem com en un desert”. I un missatge
semblantment interpel·lador el percebem amb nitidesa als versos finals,
solemnes i pertorbadors, de Deure: “Si penses que en algun lloc
ha mort tothom/ sabràs que ara tu ets aquí per sobreviure’ls.”

 

El Coratge que invoca Pere Vilanova al
títol d’aquesta segona part del llibre és el que, al capdavall,
constatem amb força quan l’autor proclama, convidant-nos a sumar-nos-hi,
el goig de l’aventura: “Corre cor, queden naus per embarcar./ Corre
cor, els misteris ens esperen.” Però, com ja he escrit, no hi ha tan
sols un crit exaltat d’entusiasme, sinó que alena arreu, com un ressò de
fons que a cops assumeix tot el pes del vers, el dolor pressentit, la
saviesa que adverteix severa, com una Sibil·la, la desolació que
irromprà en els nostres dies, la fragilitat que el temps feliç tendeix a
fer-nos oblidar però que en certa manera anuncia: “més val cremar/ els
llavis de la nit i afrontar els fats./ (…)/ Però vigila amb els talls
esmolats del destí.”

 

Al Poema al Rick’s Bar Pere Vilanova
conclou: “la vida és al centre d’un somni absurd,/ però hi ha refugis on
amagar-se en secret.” Uns refugis on anem a cercar el coratge que ens
caldrà, com diu Pere Vilanova a Petjades: “per degollar les
ombres”. Uns recers que per a Pere Vilanova tenen a veure amb l’amor,
amb la música i amb la literatura. I, plantejant la seva escriptura des
del primer jo, el més personal, cap a un jo més col·lectiu, més
compartit, més universal, Pere Vilanova es demana i es respon,
descarnat, amb el coratge que reivindica i que ens dignifica: “Qui sóc
jo? Un nom més/ al mur de la vida.”

 

Pere Vilanova tanca el llibre amb la darrera
part, Rêven (“Oh coratge desgastat perdut a les costes de
Rêven!”), una breu seqüència de proses, com si fossin impressions,
anotacions de somnis, de records, com si es tractés d’una confessió
després d’un naufragi, com si el llibre es tanqués com començava, en un
diàleg de Pere Vilanova amb ell mateix, cercant-se, construint-se.

 

Carles Duarte i Montserrat

 

Els amors
superats

Per les estepes infinites del desert apagat m’expandeixo de nit.
Impassible, el vent s’endú la sorra, les aranyes menudes s’escarrassen a
flotar mentre un destacament d’escorpins amb aparença maternal escup,
del passat, el verí. M’arriba l’eco trencat i fred de la distància,
entre les dunes verdes de lluna banyades, quan érem eterns, em dius,
quan érem ídols tallàvem les males herbes amb la fúria de l’edat. I
pels vespres blaus d’estiu, ara que s’acaba maig, el desert dels amors
superats t’obligava a créixer.

Camina somnàmbul l’últim enamorat. Vesteix parracs de malenconia,
una rua d’ancianes castradores l’acompanya. L’endemà li escorxen la
veu, unes setmanes més tard morirà. Els oasis fructifiquen i
l’enganyen, cap font és més fecunda, cap llac més fondo que el dels
amors superats. A través de les introduccions pulcres de gestos gràcils
i educats, tremola el seu cos vermell quan és de dia i es fon quan
arriba la nit. La pell encetada anuncia la fiblada mortal. Cap mar és
tan insondable com el dels amors superats.

L’esperança es maquilla al seu mirall – aparença de càndids ulls,
ales, mans –, les catifes s’enlairen sota el cel oriental i les
diminutes passes progressen, ja queda menys, però la copa es buida i el
beuratge es vessa. Mai arriba a depassar les roques, les serres, els
pedòfils saquejadors d’altes voluntats, les punxes multitudinàries.
Alienació! Derrota! Deure! El blat ja estarà madur, explotant com el
fruit vertiginós de l’adolescència, haurà renascut la primavera i
s’acabarà ja maig i les serventes il·lustríssimes podaran llençant
fletxes negres les seves llàgrimes.

Han passat mil dies i ha mort, el seu cos se’l subhasten els
carronyaires.

Cap ferida és tan profunda com la que atura un cor, i apaga el
ressò dels amors superats.

 

Tweet

En la mateixa línia van els dos àlbums
Elixir i Religió Nocturna (2009, BCN) amb una diferència notable de
temàtiques entre les dues, això sí. Les dues obres van ser publicades
alhora com si es tractés d’un disc unitari però amb dues parts titulades
diferentment. Per entendre una mica aquestes dos treballs cal que fem
una breu introducció al context.

Finals del 2008 ha estat un any molt intens per Vilanova, ha
publicat "Titans" que serà nominat a disc català de l’any i el tema que
dóna nom al disc quedarà com a cinquena millor cançó catalana de l’any.
Això passava al setembre i al cap d’un parell de mesos, Vilanova grava
el seu segon disc anomenat "All the heavy days are over", una autèntica
obra d’art per als seus seguidors amb poemes de Foix, de Shakespeare, de
Rimbaud, de Donne, de Dickinson, d’Espriu i temes amb lletres pròpies,
alguns d’ells pertanyents a When the Shadows left the Heart i a Inside.

Després d’haver publicat aquests dos
discassos, la revista enderrock publica una crítica desfavorable del
disc Titans, malgrat haver estat nominat a millor disc català de l’any i
d’haver comptat amb el suport de diaris com El Periódico. La crítica
diu que és un debut massa "afectat" per a algú tan jove. Sembla ser que
això hauria pogut desmotivar Vilanova que l’únic que es dedica a fer des
de llavors és a tocar a l’Astrolabi de tant en tant i passa molt temps
composant noves peces i escrivint. En aquesta època ja no sembla estar
interessat per la música i no para d’escriure, uns mesos més tard
acabarà Les Arrels Impossibles (Ploion, 2009), un llibre meravellós del
qual ja parlarem.

Malgrat
tot i sorprenent a tothom, a principis de maig de fa un any publica dos
àlbums d’onze cançons cada un. Què podem trobar en aquests àlbums?
Primer de tot cal que n’analitzem el material. La totalitat de les
cançons van ser composades mentre durava la gravació de Titans (o sigui
durant tot el 2008) o bé just després d’haver publicat Titans. El cert
és que els temes que apareixen a Elixir com ara "This is you" ja eren
força coneguts pels seus seguidors.

ELIXIR

Es tracta d’una obra en 11 cançons on es
parla, a grans trets, de l’amor, el desamor, i la posició política de
pensament dins la societat. La cançó Ments Buides fa referència a les
vagues d’estudiants durant l’ocupació anti-democràtica per part de les
assemblees estudiantils de les facultats impedint així a la gran majoria
de seguir classes. Les cançons The Night i This is You van ser escrites
pel seu amic Guillem Casas.

RELIGIÓ NOCTURNA

11 cançons més. És, de moment, l’obra més filosòfica de Pere
Vilanova. Ja des del principi amb el tema Religió Nocturna es fa una
crítica de la religió i de l’hipocresia. En la cançó Religió Nocturna un
vagabund "lleig i malalt" entra a l’església on té revelacions i
il·luminacions i d’on el fan fora per anar massa begut, però "Només els
humans tenen un fons tan fred, preguen i s’excusen amb les relgions
nocturnes". Per altra banda el tema Rêven és un tema en contra de
l’anorèxia. Temes com A Roma (amb tu), Desamor o Distància són més
lírics i amorosos, per altra banda les peces Fes-ho per mi, Déus, Himne,
Els arquitectes de Babel i S’acaba són autèntiques immersions dins
l’ànima i la recerca de la identitat. Només el temps, és un tema on es
juga amb les paraules i d’on es poden extreure frases molt bones com "Tu
aniràs pel teu camí de roses, no m’importaran les teves fatalitats,
estic arribant al final, només el temps pot parlar per nosaltres". La
majoria de temes de Religió Nocturna van ser escrits després que la
premsa especialitzada de l’enderrock critiqués el disc Titans.

Per altra banda el tema Els Arquitectes
de Babel és un atac directe als periodistes musicals "Mai seré
transparent en la totalitat de les mentides (…) tot està ple de
divinitats erigides amb muntacàrregues cap al cel i els crítics són com
els arquitectes de Babel". La metàfora és òbvia, els arquitectes de
Babel van ser uns ambiciosos i orgullosos creient que podien construir
una torre d’aquelles dimensions. Personalment, a mi m’agrada molt el
tema Déus en el qual parla dels altres cantautors i de com en l’art
tothom trepitja tothom.

Un parell de bones peces que són les darreres que ha publicat
Vilanova que, després d’haver acabat els àlbums va publicar Les Arrels
Impossibles al Nadal de 2009, ja instal·lat a Bèlgica on, de moment,
encara resideix.

Tweet

En Pere sempre ha dit que aquell primer
disc va ser tan sols un experiment i que el que cal valorar de
"TaLA-Llum Ambre" són els poemes (un llibret de cent pàgines amb tot un
món personal a darrere on apareixen influències musicals i literàries de
tota mena).

Després
d’haver publicat aquest disc-llibre Vilanova va començar a assistir a
les JAM Sessions de la sala ZACARÍAS de Barcelona. Allà va fer
coneixença amb Jose Conde i tota mena de cantautors com Dani Flaco, Rafa
Pons, Alfonso Móra, Josep Bécares, Núria Sala i un llarg etcètera de
noms.

Cap a principis
de 2006 Vilanova es va posar a treballar en una maqueta anomenada
"Shadeless" que seria en realitat la plataforma sobre la qual construir
"When the Shadows left the Heart".

L’àlbum que cel·lebra el quart aniversari
consta de 16 cançons i en ella i trobem temes claus de la seva carrera,
especialment la mateixa Shadeless, Where Should I Go?, Like the snow or
the rain with the go between of love, So long i She Believes in my Eyes
(premiada en diversos certàmens). Com a inspiració Vilanova ha dit que
no feia gaire que havia escoltat el disc "Children of the Sun", una
maqueta que Mike Oldfield havia gravat a principis dels 70 amb la seva
germana Sally quan tot just tenia catorze anys. També acabava de
descobrir a Damien Rice.

Amb una gravadora multipistes i un ordinador Vilanova gravà
els 16 temes i tot i que la qualitat de so no es excel·lent la varietat
de temes de l’àlbum (poemes de Shakespeare, poemes de Foix, lletres
pròpies en català i anglès…) fan que sigui un punt de partida molt
millor que no pas que el seu predecessor TaLA – Llum Ambre, una de les
cançons ja apareixia en el primer treball i va ser regravada (So Long,
de Shakespeare, el Sonnet 18). La maqueta va ser presentada en diversos
concerts i van arribar a publicar-se dues edicions.

Una curiositat del disc és la portada
invertida, la foto de la qual va ser presa a Andorra.

Després de WTSLTH vindria, un parell de
mesos més tard, la segona part Inside de la qual ja parlarem, un disc
encara més íntim amb més cançons en català on trobem temes tan
importants com Llums del Nord, Fanals o You.

Tweet

Qualsevol comentari i és
benvingut i qualsevol aportació serà valorada.

Començaré penjant el pròleg que
escrigué Carles Duarte parlant sobre ell amb el primer poema del seu
darrer llibre Les Arrels Impossibles (Ploion, 2009-2010)

Tweet

Tweet